“Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de
pega «d'aquella que ho enganxa tot». El Max es lliura al joc, gens divertit, de
fer-los encaixar, com qui munta un trencaclosques. Són quarts de quatre de la
matinada i hauria de ser al llit, perquè s'ha de llevar d'aquí a tres hores,
però ha promès a la Sara que ho faria i no ho vol deixar.
Un per un, va agafant els padellassos i els busca un possible company. Com més
en troba, menys possibilitats d'error queden damunt la taula. N'unta la vora amb
pega i els fa coincidir, pressionant lleugerament mentre el líquid enganxós fa
el seu efecte. Satisfet, contempla el resultat. En alguns casos la cicatriu gairebé
no es veu. En d'altres és més difícil, perquè el tall no és tan net, sinó que
s'ha desfet en petits resquills. Amb tot, de mica en mica el Max torna a construir
el que semblava perdut per sempre. Val la pena morir-se de son després d'una
vetllada tan llarga com la d'aquesta nit. La Sara s'endurà una bona sorpresa
quan entri a la cuina al matí i vegi que s'ha pres la molèstia.
(...)
La inscripció de lletres blaves de la base —quina llàstima— s'ha trencat
per la meitat. «Je suis à madame Ad...»,
diu a la mà dreta del Max, mentre que «...élaïde
de France» ho fa a l'esquerra. Per sort, no en falta cap inxa, les dues parts
encaixen mil·limètricament, i la senyora Adélaïde de França, fos qui fos, ja
pot respirar tranquil·la.
«Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen —deia la Sara, fa
anys—. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que
les escolto». «I en són moltes?», va preguntar ell. «Unes quantes, no veus que
és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?». I ell, amb l'interès
científic de sempre, aprofundia en la qüestió: «Però això que dius és com
admetre que tots els objectes són plens de fantasmes, com les mansions de les
pel·lícules de por». Ella feia que no amb el cap: «Precisament, Max. La gent
creu en cases encantades, però es veu que les presències s'estimen més viure en
objectes petits, gairebé insignificants». «Deu ser per no haver de treure la pols»,
va afegir el Max, divertit per les ocurrències de la seva dona.
Quan reconstrueix el broc desfet en tres trossos i l'enganxa al cos en
forma de pera comença a veure-ho clar. Damunt la taula només queden dues peces
de la nansa. Quan les hagi retornat al seu lloc i tinguin de nou aquell aire elegant
com de llaçada, el trencaclosques estarà acabat. «Aquí teniu la vostra
xocolatera, madame. Tant de bo us
faci companyia molts anys. D'aquí a només unes hores ja la podreu omplir», sent
que diu una veu dins del cap, i somriu per l'ocurrència, que no sap d'on prové.
Enganxa els fragments, amatent, com un cirurgià que enllesteix una operació
delicada. Després, amb alcohol i un cotonet, neteja les restes de pega de les
esquerdes.
La xocolatera li recorda un veterà de guerra d'aquells que tornen a casa esguerrats.
Quan la Sara la va comprar, una nit a deshores, ja tenia aquest escantell al
broc, havia perdut la tapadora i el molinet, però tot i així era una peça
bonica. Ella mai no li ha dit què li va explicar de la seva procedència el
brocanter que la hi va vendre. Només sap que era un paio vell, xerraire i
estrany, que li va rebaixar el preu en veure-la tan joveneta i tan interessada.
Llavors l'escantell destacava i feia malbé l'efecte harmoniós del conjunt. Ara,
en canvi, no desentona gens. El Max passa el capciró del dit per la ferida
antiga. Té l'aspror de la terrissa acabada de coure. L'aspror que deuen tenir
totes les coses boniques vistes des de dins. L'aspror del pas dels anys. Tot i
que està apedaçada de dalt a baix, la peça encara es podria fer servir. Hi
caben tres xicres de xocolata justes. No pot evitar pensar que, ara que l'Oriol
és fora, en sobraria una. Ja sempre en sobrarà una.
Després ho deixa tot recollit. La xocolatera, acabada de ressuscitar d'un accident
mortal, al bell mig de la taula. Arrenca un full del bloc de fer la llista de
la compra. Hi escriu «Voilà!» i deixa
la nota davant la seva obra. Apaga el llum.”
Desig de xocolata
Care Santos
Planeta, 2014
pàg. 11-14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada