el passat i jo, pàgines viscudes, la crònica

 

El passat dissabte, nou d'abril, vam celebrar, en col·laboració amb el Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola , el primer certamen de relats i creacions artístiques al voltant d'un tema: El passat i jo, una mirada a la nostra relació amb els llocs que dipositen la memòria col·lectiva: els museus.

Les lectures van donar pas, és clar, als records compartits: alegres uns, emotius altres, i a una rica xerrada, cordial, distesa, al voltant de la memòria col·lectiva i personal, i el paper cabdal dels museus en preservar totes dues.

La tarda va finalitzar amb la degustació del magnífic pastís de xocolata elaborat per Mariona.

Aquests són els textos i les obres presentades:

El primer text va ser el de la Mariona Alegret, del CRAC

"Va ésser a l’estiu del 83, a mitjans del mes d’agost, quan amb 6 amics de la colla, vam iniciar la l’aventura de conèixer Grècia. Havien desembarcat a Patras, procedents de Brindisi amb els nostres cotxes, un Panda i un 127. Teníem una ruta mes o menys traçada per Grècia i abans de començar-la, ja portàvem1.900 kilòmetres a la nostra esquena, però la il·lusió intacte.

Jo, m’havia comprat per aquest viatge, el que per mi seria el meu primer super equip fotogràfic: una Yasika FX , una gran angular, un zoom, un polaritzador, un flaix i 8 carrets fotogràfics. Vaja un luxe per mi als 23 anys!

En la nostra ruta, vàrem deixar el Peloponès per la tornada i vàrem enfilar cap el nord. En els primer dies, el que més il.lusió em va fer, va ésser estar a Delfos, on hi havia el famós oracle. Però va ser Mystres, el que em va meravellar. Una petita ciutat plena de palaus, d’Esglésies, i petits monestirs bizantins,a quin més maco. La veritat no m’ho esperava.

Seguint amb el nostre viatge, vàrem passar pel monestir de Ossios Lukàs. En el seu patí, on hi havia varies dependències, vaig viure una de les meves experiències extrasensorials, que explicar-la, ja formaria part d’un altre relat.

La nostra estada a Atenes, un cop superat l’estrès d’entrar amb cotxe fins la mateixa plaça Sintagma, va ser com la de qualsevol turista, Acròpolis, Museu arqueològic nacional, passeig per Plaka, pujar a Likavitos, gaudir dels meravellosos menjars grecs.....

Al cap de dos dies, vam deixar enrere Atenes per anar cap el Peloponès, doncs teníem programades les visites de Micenes al matí i Tirint per la tarda. Aquell dia vàrem tenir sort, i en el nostre pas pel Canal de Corint, van poder veure un vaixell creuant-lo. Hi havia molta expectació! Tot de turistes a banda i banda del pont, tenint un vaixell sota els nostres peus i a la ma, la càmera fotogràfica.

Per mi, Micenes havia d’esser com les altres visites que estàvem fent als diferents jaciments i ciutats de l’antiga Grècia, molt interessants, però res de més especial que els altres. Que equivocada estava!

De fet, quan vàrem aparcar els cotxes i vam començar a enfilar pel camí sota la muralla sud, que ens havia de portar a l’entrada, era com un jaciment més, muralles importants però... Renoi! quan vaig fer el gir cap a la dreta per anar a l’entrada principal, la famosa Porta dels lleons. Sí, la, que des de ven petita, havia vist als llibres de text de l’escola.

No se si sabré explicar el que em va agafar, però si puc dir que d’entrada em vaig quedar aturada i vaig dir alguna cosa com: Ostres! La Porta dels lleons! Mentre ens hi anàvem acostant, tot i els 40 graus de temperatura que en aquells moments caient sobre nostre , em va entrar una espècie de sensació de fred, ep! que només van durar uns minuts, eh!

"Porta del lleons", Micenes , Mariona Alegret

Ens varen aturar a un costat davant de la porta per contemplar-la.Tot seguit, en la meva ment van començar a passar els noms d’Agamenón, Clitemnestra, Atreu i com no, la imatge de la màscara d’or d’Agamenon. Tenir la porta, allà davant i poder observar-la i saber que la travessaria, va ser un sentiment que, si és cert, en altres llocs ho he viscut posteriorment, però aquell era el primer que em sotragava d’aquella manera un indret del passat.

Un cop superada la primera impressió, la meva obsessió va ser, fer-me una fotografia tota soleta, sota la porta. Cosa difícil a ple mes d’Agost, però no impossible! Així que posar-me sota la porta i que em fessin la fotografia, va ésser el moment culminant.

Desprès la visita al jaciment va estar bé, el cercle de tombes, la cisterna, la tomba d’Atreu, però res que m’impressionés com la Porta del lleons.

Per culminar aquell dia en el que gairebé vaig tenir una experiència mística, vam fer nit a Nafplio, una bonica ciutat portuària. Aquell vespre, per celebrar el meu Sant, vam anar a gaudir d’uns esplèndids Soulakis, uns gotets de Retsina i de postres, com no, un Bablava. Us podeu imaginar com vàrem acabar, asseguts a la platja tenint converses transcendentals, com gairebé totes les que es tenen als vint i pocs anys.

La resta de viatge va ésser un no parar de visites a altres jaciments i ciutats, Olimpia, Epidauros i un gaudir de la meravellosa gastronomia grega.

Grècia, va ser el meu tercer viatge, desprès d’Itàlia i Turquia, que em donava la oportunitat de conèixer la història, trepitjant els indrets on havien succeït els esdeveniments més o menys coneguts. Tot i que el meu interès per l’arqueologia me’l va despertar Pompeia, quan la vaig visitar als 14 anys, la meva experiència a Grega, me’l va refermar.

I fins aquí la meva transcendental experiència amb el passat!"

Mariona Alegret

Abril 2022.

"Mans", Anna Duran

A continuació, va ser el torn del nostre company de Vespres Literaris, Joan Francesc.

El riu dels laietans!

"Hola, em dic Joan Francesc i vaig néixer al barri del raval de Santa Coloma de Gramenet, en una barraca construïda al pati de la casa dels meus padrins, uns oncles del meu pare. Aquesta caseta limitava amb la llera del riu Besòs, només havíem de baixar uns quants esglaons per arribar al petit hort familiar, va ser el meu primer contacte amb tomàquets, albergínies, pebrots, mongetes i altres verdures. El riu serpentejava en amplis meandres i de vegades amb diferents braços, normalment amb poc cabal entre còdols, arbusts, canyissos i matolls de ribera.

Aquest riu té una gran llera, doncs recull les aigües de les pluges procedents del Vallès i de tant en tant, es produïen importants crescudes i de vegades catastròfiques, eren les temibles riuades, com la que va succeir el setembre de 1962, on van morir milers de persones i nosaltres gairebé perdem la casa, aleshores jo tenia quatre anys i mig. En aquella ocasió, el meu pare va trobar al riu un cotxe de pedals arrossegat per l’aigua, va ser el meu primer cotxe, i ho vaig tenir mentre vaig viure en aquella casa.

La fesomia del riu i la ubicació del curs d'aigua podia canviar substancialment després de cada crescuda, quan tornava la calma ens trobàvem amb altres meandres i munts de deixalles de matoll i canyís. Evidentment en funció del nivell de la crescuda, l'hort quedava totalment arruïnat, recordo haver vist al meu pare calçat amb botes de goma fins a gairebé els genolls, clavat en el fang i rescatant alguns pebrots, que era el poc que havia quedat després de la riuada.

Per aquells temps el riu era la claveguera industrial del Vallès i havien poques aus, no obstant això, sempre hi havien pardals i potser algunes gavines que a vegades remuntaven des del mar, també cavalls. A prop de casa hi havia un carreter que tenia algunes mules i un parell de cavalls que de vegades els deixaven lligats pels marges del riu.

Segons em van explicar, una vegada, un d’aquells cavalls, es va deixar anar i va córrer descontrolat pel riu, fins que es va creuar amb

la meva germaneta de tant sol tres anys, el cavall va salta per sobre d’ella, i li va fregar la cara amb una de les potes, sortosament tot va quedar en un ensurt i en una petita marca imperceptible al costat de la boca, mentre tots van anar a socórrer-la, jo amb poc més d’un any, em vaig quedar sense custòdia a prop d'una petita séquia de reg, a la qual me’n vaig anar directe, encara sort, que algú em va veure i només em vaig donar una petita capbussada, aquell dia la nostra família va ser doblement afortunada i sortosament tot va quedar en l’anecdotari familiar.

Amb aquella petita casa vaig viure fins als set anys, quan ens vam mudar a un nou pis al barri del Besòs de Barcelona. Al cap de poc temps, la casa on vaig néixer i part del pati dels meus padrins, van ser engolits per la primera canalització del riu.

Per aquell temps, els meus avis paterns també vivien a Santa Coloma, recordo un dia, quan jo tindria uns deu anys, em vaig posar a caminar i me'n vaig anar des del Barri fins a la casa dels meus avis, i ho vaig fer pel camí que millor coneixia, el carrer de Pere IV per on anava l’autobús, en aquell temps de llambordes i franquejat per grans plàtans fins a pont de Sant Adrià, on vaig continuar per la llera del riu. Els meus avis es van alegrar de veure'm, però de seguida, me'l van recriminar, per haver-hi anat sol i sense dir res a ningú. Després em van acompanyar fins a la porta de casa, penso que els meus pares mai no se'n van assabentar.

Dècades més tard es va construir el parc fluvial del Besòs, el barri del raval va ser urbanitzat i van desaparèixer gairebé totes les cases baixes.

Com veieu, la meva afició per caminar ve de lluny i igual que quan tenia deu anys, amb més o menys freqüència vaig des de casa fins a la llera del riu i camino pel parc fluvial del Besòs, de vegades arribo fins a l’alçada de Montcada i allà, per uns esglaons de ciment pujo el mur de la canalització, i segueixo un corriol marcat com a GR-92, que em porta fins a la Serra de la Marina i al poblat ibèric de Puig Castellar, el que freqüento des de fa molts anys, puc arribar-hi al poblat per altres camins, però el que més m'agrada és per la llera del riu, encara que sigui el més llarg.

He vist l'evolució de la recuperació d'aquest poblat ibèric dels darrers trenta anys, i gairebé sempre faig el mateix recorregut pel poblat, contemplo els espais, toco les pedres dels murs que estan per sota de la ratlla vermella, que és la marca fins on arriben

les pedres originals, després pujo pel carrer principal del poblat, que té poc més d'un metre d'amplada, està molt inclinat i el terra és irregular de pedres per on segurament corria l'aigua torrencial de les llevantades.

Quan estic a dalt del turó i miro la plana de Barcelona, veig tota aquesta ampla superfície que ara és de ciment i asfalt amb un riu apaivagat, i penso en els habitants del poblat, què veurien? una llera semblant a quan jo era petit?, els mateixos meandres i còdols, els seus canyissos i matolls de ribera?

Segurament la plana de Barcelona seria de bosc mediterrani acabat en un delta, amb platges sorrenques pels sediments dipositats per les rieres naturals de Collserola, i els dies de sol, amb el cel blau, des de Puig Castellar veurien unes vistes increïbles del mar des del Garraf fins al Maresme, pura naturalesa salvatge, increïblement meravellosa, i a les muntanyes properes, hi havia els assentaments de les Maleses, Montjuïc, Lauro, Ca n'Oliver, d'en Boscà, de Burriac, i d'altres, possiblement amb moltes rivalitats, però segur que amb aliances comercials i intercanvi d’experiències i coneixements.

Al costat de Puig Castellar, hi ha el barranc de les bruixes i la font de la bota i una mica més a l'esquerra la deu del Jonc, i penso, que els habitants de Puig Castellar baixarien fins a la font o fins a la deu amb els seus atuells a buscar l'aigua necessària, justament pels sendes que jo acabo de trepitjar.

Sobretot, com ja he esmentat, m'agrada tocar les pedres i pensar que fa més de dos mil anys, algú va col·locar aquella pedra que jo estic tocant i va caminar pels mateixos llocs.

A uns centenars de metres del poblat, hi ha el Cau d’en Genís, un dolmen natural megalític, un sepulcre de l’edat del bronze descobert al 1955 i on van trobar restes funeràries. També aquest lloc, és per mi un pas obligat, sempre que vaig per la zona, m’aturo un moment a les roques del dolmen i miro la plana de Barcelona pensant, què veurien aquella gent des de la seva talaia?.

I quan torno cap a casa caminant des de Puig Castellar, hi passo per l’antic barri del raval, m'aturo un moment on era casa meva, just en un punt determinat del mur de canalització i miro cap al riu, com si estigués mirant des de la petita finestra que hi havia a la diminuta cuina de casa meva.

Justament, a l'altra banda del riu, hi ha una antiga nau industrial del barri de Bon Pastor que em fa de referència d'ubicació i llavors, recordo els meus primers anys, el pont de taulons del Moliner, les roselles als talussos i sobretot, a la meva germana sempre amb les seves trenes, molt dolça i riallera."

El tercer, i últim, text presentat va ser pel que aquestes línies escriu

Mi primera vez

"Partía hacia lo desconocido, como partieron ellos, con todo por construir. Conocía sus hazañas, sus grandes aventuras, las había leído y releído cientos de veces en unos pocos volúmenes que guardaba en aquella balda mágica de mi biblioteca. Sin otra guía que el entusiasmo ciego e irracional, devoraba por aquellos años estudios sesudos junto a libritos infames, en un vademécum enloquecido del todo carente de método, planificación o sistematización en su estudio. Me fascinaba aquel mundo de dioses con prosaicos defectos del todo humanos que dialogaban, sin mucho éxito, con unos humanos osados, del todo invencibles y virtudes sobrehumanas. Su origen era allá en el oriente, de donde viene todo lo mágico. Eran fundadores de ciudades, transmisores de nuevos pensamientos, de nuevos conocimientos. Admiraba ese pasado de triunfo y gloria trufado de héroes de leyenda.

En mis lecturas, me transportaba al interior de las cóncavas naves que colonizaban ese mar que decían, y decimos, nuestro, a las batallas, el arrojo , la grandeza de aquellos hombres, y llegaba a la conclusión que Odiseo no era Aquiles, caracterizado por su ira, valentía y defensa del honor, sino un guerrero que solo desea regresar al hogar. Aquiles era nuestro guerrero implacable, sin embargo, Odiseo era un héroe diferente: valiente, audaz, mentiroso, astuto, valeroso, tortuoso, lleno de odio y amor al mismo tiempo, es decir, era profundamente humano.

Entre esos dos espejos se debatía mi proceso de maduración, cuando, una mañana de primavera, como la que ahora nos envuelve en este porche, iba a embarcarme, enrolarme, no recuerdo en este momento cuales fueron mis sensaciones, en la nave que nos transportaría a Emporium, nuestro destino.

Aquel día amaneció límpido de nubes, el sol invitaba a desprendernos de nuestros ropajes y gritar con fuerza hacia el septentrión. La luz que bañaba nuestros juveniles cuerpos, me preguntaba, ¿es la misma que dio calor a aquellas gentes inquietas por descubrir nuevas tierras, por crear nuevas colonias? No lograba dar con la respuesta, cuando me envolvió el clamor que agitaba ambos lados de nuestra nave, de repente me vi arrastrado hacia uno de los vomitorios de la nao y apeado en la ardiente brea de un parquin con frente al mar. Lo que contemplábamos eran los restos del puerto de Palaiápolis, el islote que albergo la colonia primigenia. La milenaria construcción brillaba bajo un sol que irisaba las crestas marinas que una suave brisa levantaba; a lo lejos, unos pinos sombreaban el ir y venir feliz de unas viajeras del cercano país galo, ¿tal vez oriundas de la colonia de Massalia?

Tras intercambiar sendos ritos de conocimiento mutuo entre colonias vecinas, nuestros preceptores decidieron que era el momento de echar la vista atrás y enfrentarnos a nuestro pasado. Y vaya si lo fue, yo diría que recibí un gran sopapo. Como ya he mencionado, me debatía entre el aura heroica de Aquiles y el sentido práctico del avispado Odiseo, cuando me pegue de bruces con la cruda realidad que arrojaba la evidencia arqueológica: los colonos que arribaron a estas tierras no eran osados guerreros o astutos estrategas, sino varones célibes de familias en apuros económicos de Atenas y Focea, que no deseaban ver caer en la esclavitud, por deudas, a sus hijos. El lugar de destino se lo facilitaba Delfos, un oráculo que ofrecía viajes con billete de ida y regreso incierto, no menor a cinco años, para aquellos que tuvieran éxito en la búsqueda de horizontes más esperanzadores.

Estaba decepcionado, lo confieso, ya que lo más interesante que vivieron estos héroes en estas tierras fue un franco y cordial comercio entre los nuevos habitantes de la isla y los locales íberos indigetes establecidos en la línea de la costa desde hacía cientos de años. 

Descubierta la finalidad de la colonia original, anduvimos unos metros hasta llegar a los restos de la Neápolis, la nueva colonia, ya en el continente, donde, deseaba, descubrir nuevos personajes que hubieran protagonizado grandes hazañas. Nuestro Virgilio particular nos mostro los restos de grandes silos, que demostraba que la exportación de cereal era una de las principales actividades de Emporion, aunque también obtenían y comerciaban con metales: hierro, cobre o plata. Además, parece ser que remontaron los ríos Llobregat y Cardener (¡ahora sí, una aventura en toda regla!), y llegaron hasta a Cardona para conseguir… ¡sal! Unas aventuras y hazañas que, anoche ,en mi noche desvelada, ni imaginaba.

Más tarde, tras un gran muro, accedimos a la ciudad, romana. Ahora sí que iba a escuchar aventuras sin fin, trufadas de carreras de cuadrigas, batallas legendarias y sangre por doquier. Pero, a estas alturas del relato, comprenderéis que no fue así: tras la conquista de Hispania por el Imperio Romano, recitaba su lección el maestro de latín, Emporio permaneció como ciudad-estado independiente, si bien el hecho de que optara por Pompeyo durante la guerra civil que le enfrentó a Julio César provocó que, tras la victoria de este, se le suprimiera toda su autonomía, estableciéndose además una colonia de veteranos del ejército para controlar la zona. Desde la llegada de esos primeros jubilados del norte, Emporio entró en una franca decadencia, ensombrecida por las nuevas plazas fuertes administrativa y comercial de Tarraco y Barcino.

La conclusión de mi primera vez en un museo-yacimiento fue la siguiente: el día anterior a tú vista duerme bien, abandona en la cuneta cualquier idea preconcebida, abre de par en par todos tus sentidos y, ante todo, disfruta de la gran aventura del conocimiento que, os confieso, es la mejor."

Andrés

Vespres Literaris

05/04/2022

Després dels relats Marta va llegir un emotiu fragment de l'obra L'Agulla daurada, de Montserrat Roig i Sílvia l'inici de la novel·la Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà Premi Prudenci Bertrana 2020.