la pensió d'alemanys, 2

 

La pensió d'alemanys. 

La llum d'una novel·la europea

per Lluïsa Soaz

a Ploma.cat

    "Hi ha novel·les que ens ofereixen fets argumentals sorprenents lligats en una trama d’entreteniment que fan passar una bon estona llegint. N’hi ha d’altres, però, que et poden arrossegar més lluny sense filligranes argumentals, tan sols observant i descrivint la vida que passa amb la dosi necessària de supervivència, les rutines quotidianes, les hores de lleure, entrebancs, esforços, il·lusions, drames, moments de felicitat efímera, la vida interior i la vida externa dels personatges. Pot semblar que no passa res i en realitat passa tot, tot allò que és important.

    A La pensió d'alemanys se’ns ofereix una història al compàs de la intensitat i variacions de la llum estacional, «la llum daurada de l’estiu», la «llum magnífica de les minves de gener», «la llum tamisada i clara» o la llum que aporta pau i concentració. La llum d’una ciutat especial, síntesi de tradició i obertura, amb gran sentit de país i de progrés, Reus, «una vila projectada al món». Com si escoltéssim les variacions d’una composició musical amb una sensació de crescendo, en augment progressiu, et vas amarant de la llum d’una història que ja no t’abandonarà.

    Hi ha la vida d’uns personatges documentats en el temps, a través de fotografies que certifiquen la veritat dels fets contats. La fotografia com a complement i com a testimoni dels instants que voldríem fixar per a l’eternitat. L’art de la fotografia al servei d’unes vides que ressusciten del seu context amb l’exactitud del punctum que definia Barthes. El punt al cor. El fotògraf hi vessa l’ànima.

    Paral·lelament l’autora amb gran saviesa narrativa hi aboca la seva en una novel·la que traspassa la línia del temps amb la força d’uns fets viscuts en un context històric i polític especialment complex I convuls. Confluència d’ànimes en la visió i la narració d’un món que té els dies comptats. La literatura i la vida en perfecta simbiosi.

    Tot comença als inicis del segle XX amb la creació de la Societat Electro-Química de Flix. Des d’aquell moment hi haurà una entrada de tècnics i directius alemanys, que hi veuen una bona oportunitat laboral, donada la crisi econòmica que viu la República de Weimar. Hi creen la primera colònia del sector químic. Viuen a Reus i fan de pont per a l’arribada d’altres joves alemanys i suïssos ben formats que, amb intencions semblants, busquen un lloc adient per treballar. Aquests joves faran de traductors per als negocis d’exportació dels productes locals, licors, garrofes, fruits secs, oli i vi en el període 1922 -1939. Arribaran a traduir de cinc llengües. Hi treballen i, a diferència dels autòctons reusencs, viuen amb un cert dandisme, gust pels ritmes de ball moderns, els automòbils, i alguns s’interessen per la cultura i el país que els acull. Senten fascinació pel paisatge, la llum i la història mediterrània amb arrels romanes. Freqüenten els cafès, els balls I els centres culturals de la ciutat de Reus. Un d’aquests joves, Ernst Hablützel, suís de Basilea, serà qui tindrà un vincle més sòlid i definitiu amb la ciutat. Es traslladarà de Tarragona a Reus i hi construirà la seva vida. Reus serà la seva ciutat i la pensió la seva llar.

    Com en una novel·la d’aprenentage Ernst va fent la iniciació a la vida espiritual i sentimental a través de la literatura. Lectures precises i significatives que seran un far per al seu viure. Cadascuna el duu per un camí desconegut i excitant alhora. L’escola de la vida a través dels llibres. L’amor, l’amistat, la veritat, la justícia, el mal, la mentida, els problemes socials de la humanitat i la manera de plantar-hi cara, les diferents cultures, el coneixement de diverses llengües i el món que representen. Cocció lenta i reflexiva. Mirada endins. La literatura com a eina de formació. Un trajecte que és fet amb autors de capçalera com Thomas Mann, Panait Istrati, Benjamin Constant, Stefan Zweig, Musil entre els més destacats, sense oblidar els catalans Trabal, Sagarra, Soldevila o Miquel Llor. Al llarg de la novel·la veiem com es manifesta la consciència i evolució del personatge amb la incorporació i assimilació de les lectures i amb el contacte humà d’algunes personalitats singulars I significatives del món local de Reus que seran decisives per a la seva comprensió del país. Victorià, mestre i activista per la llengua, vinculat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana el porta a l’indispensable Centre de Lectura i Josep Iglésies a les tertúlies de la rebotiga de cal Torrell, al número 8 del raval de Jesús, la Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Torrell i Eulàlia. Llibreria famosa a tota la comarca, amb segell editorial propi, i on podrà escoltar els versos del poeta Sagarra, recitats per ell mateix. Dos llocs fonamentals per a la construcció de la seva trajectòria intel·lectual. Se sentirà tan atret pel Centre de Lectura que en serà assidu i més endavant hi farà classes d’anglès i alemany.

    L’esperit d’Ernst té com a base la curiositat intel·lectual, és un home de cor, sensible davant la bellesa i la bondat. Creu en la democràcia, el progrés i la justícia social. El seu tarannà es contraposa a la d’un altre company traductor, Victor Horn, qui en uns moments decisius per a Europa prendrà partit per les forces destructives d’una civilització basada en la cultura i l’esperit, i jugarà a favor dels qui fonamenten el seu poder en la mentida, la irracionalitat, el despotisme, la violència i la mort, en definitiva la barbàrie. Es posarà al servei del Reich hitlerià amb l’excusa de treballar per la recuperació del seu país. Personatge que elogia la disciplina militar, enigmàtic, tibat, distant, amb un punt de misteri i ambigüitat, però amb qui Ernst comparteix alguns moments de lleure, el gust per la fotografia, les excursions i la inquietud pels problemes polítics i socials de l’Europa del moment, tot i estar situats en camp contrari.

    La pensió del carrer Castelar o carrer Ample, creada pel cuiner Otto i la Gregòria, procedent de Castella, serà la llar d’aquests joves traductors «una casa d'hostes acollidora». Entre 1922 i 1936 se succeiran diferents grups de joves alemanys i suïssos amb un denominador comú a més de la feina, la relació afectiva profunda que hi establiran. Seran com una gran família, solidària i ben avinguda amb vincles emocionals que perduraran en el temps. Al cor de la pensió, entre les seves parets, les tertúlies al salonet i la llum o penombra de les cambres, escoltem les seves converses sobre la vida quotidiana, els problemes obrers i la política del país, les contradiccions de la societat reusenca i, sobretot, la preocupació per la involució d’Europa. Veiem el goig de les seves celebracions col·lectives i el dolor d’algun drama personal. Al darrere, però, sense visibilitat aparent, es va gestant l’amenaça d’uns fets polítics externs que afectaran les seves vides sense remei.

    Elles. Els personatges femenins són un punt interessant de la novel·la perquè ens mostren una manera de fer diferent de la masculina, amb personalitat pròpia, la subtilitat en el seu comportament, la fermesa, la importància decisiva de la seva actuació. En relació a l’època i condicions que els imposa una societat molt patriarcal i tenint en compte l’excepció del canvi que es produeix durant els anys de la República, elles són modernes, vitals, agosarades, valentes i tenen clar què volen. La resistent Gregòria, desperta i curiosa, «reflexiva i gosada sense estrèpit» acceptarà els entrebancs del viure amb un coratge, valor i disposició de saviesa natural que la fan memorable. La seva neboda Maria Alberta, llesta, vital, amb un esperit inquiet, decidit i i voluntariós frisa per conèixer món, marxar del seu poble castellà amb 14 anys i anar a Reus a estudiar, obrir horitzonts i poder escollir el seu camí. A Reus, hi trobarà l’equivalent masculí en l’Enric, que desobeirà la voluntat de son pare per poder treballar a la ràdio, la seva passió. L’enigmàtica Àurea. La ballarina Dagsi, que arriba a Reus amb la Gran Companyia de Ballets Russos per actuar al Teatre Fortuny. Dagsi, graciosa, riallera, directa té una personalitat ben actual, amb consciència clara de la seva llibertat, no té com a objectiu dependre de cap marit, vol viure de la seva professió i serà inflexible en el seu camí personal, la seva divisa és la llibertat. Té el seu contrapunt en Lotte que serà l’esposa de Victor Horn. Ella voldrà família i fills I serà admiradora del Reich. Algunes de les noies educades en la tradició de la societat reusenca benestant també volen estar al dia i ser modernes, aprenen idiomes amb els alemanys i algunes fan gala d’un comportament personal decidit i autònom com per exemple la desimbolta Marcel·la. En conjunt és una bona mostra de caràcters femenins que completen el retrat d’aquest grup humà.

    La novel·la ens recrea a través de matisos i també amb dades la desfeta d’un món que té els dies comptats, on sobrevola la presència d’aquell «àngel de la història» de Walter Benjamin i les intuïcions premonitòries de Thomas Mann. La fi del món d’ahir, tot recordant Stefan Zweig, s’insinua en el detall de la petita ferida a la coberta de La muntanya màgica, que Ernst té damunt la taula. Detall simbòlic de la destrucció imparable on la pols del mal s’ha escampat ja d’una manera irreversible i tràgica.

    L’any 1921, mentre Thomas Mann escrivia aquella novel·la, va fer una conferència comparant Goethe i Tolstoi. El final deia: «Avui ens haurem de preguntar si la tradició mediterrània-clàssica-humanista és un patrimoni espiritual per a tota la humanitat i, per tant, és etern i universal, o si més aviat va ser només una idea, un element accessori d’una època, la burgesa liberal, i que morirà amb ella». Potser pressentia la sotragada que, malauradament, havia de venir poc després.

    La ciutat, també projecta una llum daurada als lectors que, en acabant l’última pàgina, voldran agafar el tren immediatament cap a Reus, abans d’anar a París o a Londres com deia el tòpic de l'època de l’aiguardent. Fer un tomb pels ravals d’aquesta novel·la europea nostra és un impuls natural. Si quan llegim Nietszche, ens ve el desig irrefrenable d’anar a Sils Maria, Parnàs europeu als segles XIX-XX, «Oh home! Ves amb compte» o quan llegim La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, ens ve la dèria d’identificar in situ els llocs on passen els fets, la lectura de La pensió d’alemanys ens provoca el mateix desig. L’evocació literària de la ciutat és un altre dels encants del llibre, deixa una impressió tan fonda com la dels personatges. Revisitar una ciutat que amb el seu esperit modern i europeu ha aportat tant a la cultura del país és gairebé obligatori. Entrar a l’insubstituïble Centre de Lectura, niu de lletraferits i radioaficionats, lectors i activistes memorables. Recordar aquells empresaris clarividents, emprenedors i genials com Ricard Ferrater, pare dels poetes Joan i Gabriel, home de país, que subvencionava la Protectora, feia conferències al Centre, president de l’Agrupació Excursionista, membre fundador de l’Associació de la Premsa, col·laborador al diari Reus, traductor d’algunes publicacions franceses, regidor d’Assitència social etc. Buscar on era Cal Torrell, una veritable llibreria i editorial europea, anar al Teatre Fortuny, visitar l’Institut Pere Mata, on va exercir de metge un altre imprescindible reusenc, el brillant, precursor i eminent psiquiatre Francesc Tosquelles, tot això ve donat. Resseguir les passes del nostre món d’ahir ajuda a rescatar de l’oblit i completar la visió d’un temps que ens pertany i ressuscita a través de la novel·la, un món que, com un tattoo actual, ens agrada exhibir perquè forma part de la nostra personalitat."