53
"L’aire s’ha tornat fred de cop. Som a juny, però sembla novembre. Aquesta nit ha plogut. Un temporal que semblava no deixar esperances. Però resulta que aquest matí ha sortit un sol pàl·lid, un disc tènue i arrugat al bell mig del cel gris. De totes maneres la temperatura ha baixat, una tardor sobtada. Les persones pel carrer diuen que no es pot estar mai tranquil i que han hagut de tornar a treure les jaquetes del costat de l’armari on les havien guardades en fer el canvi de temporada.
L’estació de piazza Garibaldi està atapeïda. Quan hi anava amb en Tommasino per veure marxar els trens, tot era el doble de gros. Recordo la veu que anunciava les arribades i les sortides, i la gent que aixecava maletes enormes, se les carregava a l’espatlla i es dirigia a l’andana. Aixeco els ulls cap al panell lluminós i hi llegeixo el número. Me’n vaig a pas lent cap a l’andana. L’última vegada que vaig ser aquí era fosc, tu i jo ens havíem barallat i jo corria descalç en direcció contrària als cants i les llums de la festa de Piedigrotta. Des de llavors sempre he evitat les estacions de tren, m’hi sentia incòmode. Ahir, però, vaig anar a l’agència i vaig canviar el bitllet d’avió per un de tren. Cal que torni a fer el mateix viatge de fa tants anys.
A l’andana hi bufa un vent fred, i tots els que s’hi esperen s’embolcallen bé amb els abrics. Jo també m’estremeixo en la meva jaqueta de lli.
Ha començat a ploure. Vaig arribar a la ciutat amb la cara mullada de suor i me’n vaig amb la cara mullada de pluja. A pesar de tot no estic trist, l’alegria del sol i del cel blau és una falsedat que pregonen les cançons populars, i el repicar de la pluja que cau, en canvi, em serveix per no pensar en el temps que passa.
Miro el rellotge i em giro cap enrere per última vegada. Passejo la mirada per les persones que s’apinyen sota la marquesina i sospiro. El tren entra a l’estació amb un xiulet desafinat, tot seguit frena. Pujo lentament els graons cap al vagó, examino el bitllet i busco el meu lloc. No m’assec, continuo amb els ulls fixos a l’andana, esperant. Una senyora rossa amb un vestit de petites flors vermelles té el seient de davant meu. L’ajudo a pujar la maleta i a col·locar-la al portaequipatge. Ella em dona les gràcies amb un somriure i just llavors els veig arribar. Corrent i amb els cabells agitats pel vent, que cada vegada és més fort. Pico unes quantes vegades al vidre per cridar-los l’atenció. Passen per davant del meu vagó i es paren uns quants metres enllà. El tren fa un altre xiulet, però les portes encara són obertes. Baixo de pressa, en Carmine deixa anar la mà de la Maddalena i ve cap a mi.
—L’autobús ha arribat tard, hi havia trànsit —em diu panteixant, mentre jo em poso a la gatzoneta i l’abraço.
—Quan torni et vull trobar aquí esperant-me, d’acord?
—Sí, tiet —diu en Carmine—, vindré amb el pare.
El tren torna a xiular per últim cop, i jo hi pujo. Trec el cap per la finestra i estiro un braç enfora, però no arribo a la mà del nen. Li he regalat el meu violí, el que he retrobat gràcies a tu. És de la mida justa per a ell, ves a saber si tindrà ganes d’aprendre a tocar-lo. Podria fer-ho aquí, sense haver de fugir, sense haver de renunciar a tot el que té pels seus desitjos. Tot seguit les portes es tanquen i el tren arrenca. La Maddalena i en Carmine es fan més i més petits mentre la via llisca sota el vagó.
La ciutat es queda enrere, primer a poc a poc i després una mica més de pressa, mentre minúscules gotes de pluja s’estenen pels vidres i s’esvaeixen regalimant cada vegada amb més intensitat.
M’assec al meu lloc: a fora els arbres, les cases, els núvols passen rabents.
La dona del vestit de flors que seu davant meu ha obert un llibre i ha començat a llegir. De tant en tant aixeca la mirada de les pàgines per observar-me, fins que assenyala la funda col·locada al costat de la maleta i em somriu.
—És músic, vostè? A mi m’encanta la música simfònica.
—Soc violinista.
—Ha vingut per un concert?
—No, he tornat a veure la família. Visc en un altre lloc, però la meva ciutat és aquesta —li responc, i em sorprèn que la veritat sigui tan fàcil. Allarga la mà cap a mi i es presenta. L’hi estrenyo, jo també li somric:
—Tant de gust, Amerigo —dic. I afegeixo—: Speranza.
S’hi està bé, al vagó, el tren avança en silenci, no hi fa ni calor ni fred, les veus al meu voltant m’acaricien amb un lleuger xiuxiueig. Em queda molt de temps, però no tinc pressa, el viatge més llarg ja l’he fet: he hagut de desfer tot el camí fins a tu, mare.
El meu violí és al portaequipatge i la dona rossa s’ha tornat a concentrar en la lectura. De tant en tant les nostres mirades es troben. Tot d’una em sento molt cansat, com un nen satisfet, o sigui que tanco els ulls, recolzo el cap al respatller i el son arriba lentament."
El tren dels nens
Viola Ardone
traducció d'Alba Dedeu
Columna, 2020
pàgines: 299-302
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada