28
"El tren entra a l’estació, miro per la finestra per veure si hi ha la mare Antonietta, però no hi és. L’olor de la gentada m’entra pel nas, s’assembla a la de l’estable de la Rosa, però sense les vaques.
De seguida que baixem, en Tommasino corre cap a la seva
família d’abans. Ahir encara el vaig veure abraçat al pare bigotut i a la mare d’allà dalt, i ara ni tan sols em diu adeu i s’esfuma entre la gent, agafat de la mà amb els germans de debò i amb la senyora Armida, la seva mare d’aquí baix. Allavòrens penso que tan bon punt vegi la mare Antonietta també per a mi tot el que ha passat aquests mesos desapareixerà en un instant, i em venen ganes de pujar altra vegada al tren i de tornar-me’n allà.
En aquell moment, per darrere d’un senyor gras amb dues
maletes marrons, treu el cap la mare. Porta el vestit de mudar amb floretes, i els cabells a lloure sobre les espatlles. Ella no em veu, però jo a ella sí. Mira al seu voltant amb uns ulls espantats, com quan explicava la història del bombardeig en què va deixar la pell la meva àvia Filomena.
Jo corro amb totes les meves forces i l’abraço per darrere, li enfonso el nas a l’esquena i li estrenyo els malucs amb els braços. La mare Antonietta, però, potser es pensa que soc un brivall i em clava un cop al cap amb el colze. Quan es gira crida:
—Però tu em vols matar!
S’ajup, em toca el cap, els braços, les cames, com si es volgués assegurar que ho tinc tot a lloc. Els nostres ulls estan a la mateixa altura. M’acosta una mà a la galta, com per acariciar-me, però el que fa és posar-me bé el coll de la camisa. Al final es redreça, mira fins on li arribo i diu:
—T’has tornat alt. Les males herbes creixen…
Durant tot el camí de tornada només parlo jo. La mare camina en silenci i no em fa preguntes.
—Quan va néixer el vedell li van posar el meu nom —li dic per donar-me importància.
—O sigui —diu ella—, no n’hi havia prou amb un, d’animal, que ara n’hi ha dos que es diuen igual.
—I em clava una plantofada a la part del darrere del cap, però suau.
La miro de reüll per veure si somriu. Em sembla que sí.
Continuo parlant-li de la casa, del menjar, de l’escola, però ella no m’escolta. És com quan tens un somni i l’endemà al matí l’expliques, però ningú no hi està interessat. Però això meu no és un somni. Tinc la maleta plena de les coses que m’han regalat, el violí de l’Alcide dins de la funda, la roba i les sabates noves. Tot és de debò.
Arribem al nostre carreró. Fa molta calor, totes les dones es venten amb el vano. La mare obre la porta i deixa la maleta a terra. Jo em quedo amb el violí, no sé on posar-lo. No tinc una habitació per a mi, no tinc ni un llit. Miro sota el de la mare, on hi havia les coses d’en Capa ’e fierro, però ja no hi ha res. La mare diu:
—En Capa ’e fierro se n’ha anat.
—Se l’han tornat a endur els policies?
—Se n’ha anat amb la dona i els fills, viuen a Afragola. A partir d’ara ens haurem d’espavilar tu i jo sols. —Posa un got de llet i el pa del dia abans a taula—. Vols menjar res? Després del viatge deus tenir gana —diu.
És el que menjava cada dia abans de marxar, però ara em sembla poca cosa. Tota la vida s’ha tornat a encongir. Obro la maleta i en trec els pots de melmelada, el formatge tou i el curat, el pernil i la mortadel·la, la coca amb salami embolicada amb la tela de ratlles blanques i grogues que encara fa olor de la cuina de la Rosa, la pasta fresca que va fer ahir al matí: jo la vaig ajudar a trencar els ous i a fer la massa, blanc de farina fins als colzes. Em sembla que ha passat un any en comptes d’un dia.
Col·loco totes les coses en fila com si es tractés d’una festa, però a la nostra taula no hi caben pas totes. La mare ho toca i ho olora tot, com fa al mercat per veure si els aliments són frescos.
—Guaita, ara són els fills els que porten menjar a les mares.
Jo suco el pa dur de la mare a la llet i hi poso una mica de la melmelada de la Rosa.
—Tasta-la, està feta amb fruita dels seus arbres.
Ella fa que no amb el cap.
—Menja tu, jo no tinc gana. —I treu la roba, els quaderns i els llibres de l’escola, la ploma i el llapis.
—. Tu abans ja eres el Nobel, però ara t’han tornat professor de música, també, allà dalt. —I assenyala el violí.
N’obre la funda i l’olor de fusta i de coles de la botiga de l’Alcide m’arriba al nas.
—L’ha fet el meu pare d’allà dalt. A la funda hi posa el meu nom, ho veus?
—No sé llegir —respon ella.
—Vols sentir com el toco?
La mare mira amunt.
—Escolta’m bé, tu de pare només en tens un i se’n va anar a fer fortuna. Quan torni carregat de riquesa seràs tu que portaràs regals als altres, i ja no haurem de demanar caritat a ningú.
M’agafa el violí de les mans i l’observa com si fos un animal estrany, que la pot mossegar en qualsevol moment.
—Mentrestant ens haurem d’espavilar nosaltres sols. He tornat a parlar amb el sabater, t’agafarà a la botiga. Al principi t’ensenyarà l’ofici, després, amb el temps, quan en sàpigues, et donarà uns quants calerons…
Jo penso que el somni no era la vida d’abans sinó aquest moment d’ara, i que, si obro els ulls, em despertaré i em trobaré al meu llit a casa de la Derna, amb la llum que dibuixa franges al llençol, la realitat és allò.
—El mestre Ferrari diu que soc bo en matemàtiques…
—I aquest mestre teu també diu que ens els enviarà ell, els diners per tirar endavant? —em renya—. Li has explicat, al mestre, que ta mare no va a robar, que aquí hi ha persones honestes?
Va amunt i avall per l’habitació guardant totes les coses que he portat. La roba, els quaderns, el menjar. Ni tan sols puc veure on van a parar.
—Això no et fa falta, ara —diu.
El violí, la funda i el meu nom al folre desapareixen sota el llit. No dic res, em fico la mà a la butxaca i faig girar entre els dits la bala d’en Luzio. Això és el que em queda."
El tren dels nens
Viola Ardone
traducció d'Alba Dedeu
Columna, 2020
pàgines: 186-189
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada