36
"Va passar ahir a la nit. Havies preparat pasta amb salsa genovesa per a l’endemà. Vas rentar la fusta de tallar, el cullerot, la paella, i els vas col·locar a eixugar a l’escorreplats. Et vas treure el davantal i el vas deixar, perfectament plegat, a la cadira de la cuina. Et vas posar la camisa de dormir, et vas deixar anar els cabells, no t’agradava dormir amb els cabells recollits. Els cabells encara els tenies gairebé tots negres. Et vas ajeure al llit i vas apagar el llum. La pasta amb salsa genovesa es va quedar «reposant» fins l’endemà. Sempre deies que la pasta amb salsa genovesa ha de reposar. Llavors et vas adormir, i tu també vas reposar.
M’han trucat aquest matí a l’alba. Quan he contestat al tercer truc i m’han donat la notícia, m’he adonat que he viscut durant molts anys amb aquesta amenaça al cor, com una mena de malefici. Ni tan sols he pogut plorar. Només he pensat, ah, doncs resulta que el malefici s’ha complert. He dit: «Sí, sí, entesos, d’acord, agafaré el primer vol», i he marxat. Ara que te n’has anat, tota sola en la nit, ja no hi ha cap trucada que em pugui fer por.
Baixo de l’avió i entro en una bossa de calor. En una mà hi duc la maleta, en l’altra, la funda amb el violí. Un autobús lentíssim em deixa davant l’àrea d’arribades, recorro el passadís fins a la porta automàtica. S’obre, no m’espera ningú. Mentre vaig cap a la sortida, la veu de la megafonia anuncia l’embarcament del vol a Munic. Fora de l’aeroport un grup de turistes espanyols se m’acosta per demanar-me informació. Faig veure que no els entenc per no haver de confessar que jo també soc un estranger en aquesta ciutat. Tinc calor i les sabates em fan mal. Quan són noves sempre em fan sortir butllofes als talons. La jaqueta de lli clar, així que surto de la frescor artificial de l’aeroport, se m’enganxa a sobre.
Busco un taxi i demano que em portin a piazza Plebiscito. El taxista fa el gest d’agafar-me la maleta i la funda de les mans per desar-les al maleter.
—El violí no —dic—. Me’l quedo jo.
Pel camí miro per la finestra: els edificis, les botigues, els carrers no em diuen res. Les vegades que he tornat a la ciutat al llarg dels anys m’he limitat a ocupar-me dels afers que m’havien fet venir i a passar a saludar-te ràpidament. Mai no vaig tornar a posar els peus a casa teva. A tu et feia vergonya que jo me n’avergonyís. Ens vèiem a via Toledo, que en aquella època es deia via Roma, i et portava a dinar a fora. Reservava una taula vora el mar. T’agradava, tot i que l’aigua et feia por, perquè per a tu el mar només havia estat brutícia, humitat i pudor. El mar no serveix de res, deies. Al principi venia també l’Agostino, quan era més jove i encara t’escoltava. Més tard, a mesura que es feia gran, havia començat a inventar-se excuses. Deia: «Tinc feina». Val més així, pensava jo. Tu hauries volgut que estiguéssim més units, el meu germà i jo. Però què ens podria haver unit?
Al taxi recolzo el cap contra el respatller i tanco els ulls. La roba se m’adhereix al cos per la suor i les butllofes als talons em palpiten dolorosament.
El taxista m’observa pel mirall retrovisor.
—Que sou professor de música? —pregunta mentre avança per un carrer estret i llarg.
—No, soc actor —menteixo. Llavors recordo el violí i afegeixo—: Faig el paper d’un violinista. El porto per identificar-me amb el personatge.
Li demano que em deixi a la plaça i agafo el carrer groc de sol. A la cruïlla amb la pujada fosca que porta al teu carreró m’aturo per fer temps, no estic preparat, però potser no ho estaré mai. Em trec el mocador de la butxaca. De llàgrimes no n’hi ha, m’eixugo la suor del front i continuo caminant."
El tren dels nens
Viola Ardone
traducció d'Alba Dedeu
Columna, 2020
pàgines: 223-225
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada