la pensió d'alemanys, 1

 

    El proper dissabte, 27 d’abril, ens trobarem amb l’autora del llibre La pensió d’alemanys, Montserrat Corretger, a la Biblioteca Central Xavier Amorós, de Reus, i el companys del grup de lectura de la mateixa biblioteca. 

    L’acte s'inscriu dintre del viatge a Reus del proper cap de setmana.

    Per això, us fem a mans una aproximació, una vegada que ja heu llegit el llibre, critica al llibre feta per la revista del Centre de Lectura de Reus.

LA PENSIÓ D’ALEMANYS: UNA CRÒNICA DOCUMENTAL DE MONTSERRAT CORRETGER

per Antoni Nomen

26/04/2023

    "Montserrat Corretger ha escrit una novel·la —la novel·la— de Reus. O no: La pensió d’alemanys té ficció en el sentit que no pretén que el passat que ens hi és narrat hagi esdevingut talment com ens és narrat, tot i que en llegir-la aflori, ençà de la versemblança, la comptabilitat entre el relat proposat i la realitat factual. Al capdavall assistim a una vasta crònica de les vivències d’un grapat de personatges a la capital del Baix Camp entre el final de la guerra europea del 1914 i el final de la guerra espanyola del 1936, és a dir, durant la segona i la tercera dècades del segle passat. Es tracta d’una aproximada dotzena d’alemanys —salvant la variant suïssa d’un, l’Ernst— desplaçats a Espanya per motius laborals, majoritàriament contractats per treballar com a traductors i com a intèrprets en les cases exportadores de fruita seca de la ciutat. Es tracta d’homes que coincideixen a la mateixa pensió singular, situada a un pis del carrer Ample de Reus i que Montserrat Corretger coneix bé per tal com és família directa de les persones que acomboiaven l’establiment o que hi residien, cosa que la va aproximar als protagonistes verídics del relat fins a arribar a la coneixença personal posterior amb algun dels interessats, ja fora dels límits temporals de l’obra. Els exportadors reusencs vivien al començament del període indicat la puixança econòmica postbèl·lica —que aviat entrarà en conflicte social amb la penúria del proletariat— i aquests alemanys, actuant d’assistents privilegiats, es permeten dur una vida relativament còmoda i culta, que els acosta tant a la burgesia benestant i a la intel·lectualitat noucentista locals com a l’observació dels problemes laborals i socials de les classes treballadores. La pensió d’alemanys utilitza moltíssim el recurs de convertir els abundants diàlegs en excusa per entaforar-hi un detallat fresc històric sobre la política catalana del moment i, sobretot, sobre la política alemanya a l’època de l’ascensió del nazisme. D’aquesta manera, queda plantejada alhora com un reportatge de pretensió periodística, farcit de dades històriques, i tot plegat permet catalogar-la dins un gènere híbrid on reportatge, crònica i metaficció s’entortolliguen en un discurs zigzaguejant que l’habilitat de l’autora no permet que decaigui en interès. Ha declarat Montserrat Corretger que no ha volgut escriure la novel·la de Reus, però l’ha escrita. Diu que abomina del nouveau roman, però recorre tant a la fotografia —les mateixes fotos intercalades a la novel·la i les fotos descrites al text— que la il·lusió referencial i la contestació del relat acaben com el peix que es mossega la cua. A l’altre extrem, abomina igualment d’haver escrit cap ucronia. En definitiva, l’autora, professora de literatura, potser per deformació professional, en pretendre fugir de la fantasia ens submergeix en un discurs de caire professoral ple d’apunts historicistes i de vegades fregant l’assaig.

    La novel·la comença amb la parella formada per la castellana Gregoria i l’alemany Otto arribant a l’electroquímica de Flix, on Otto ha estat contractat com a cuiner. L’empresa és una colònia de tècnics alemanys amb qui Otto tenia algun contacte previ, però resulta que el clima de l’indret no li prova i li cal un lloc més acostat al mar. Aprofitant la relació establerta amb professionals de la fàbrica també alemanys, que resideixen a Reus, Gregoria i Otto es traslladen a aquesta ciutat per mirar de guanyar-se la vida al sector hoteler, i finalment acaben muntant una pensió que acull sis dels seus col·legues germànics, la pràctica totalitat dels que hi havia escampats per la localitat exercint de traductors per als exportadors locals. Entre el grup, prenen especial relleu dins la narració Ernst i Viktor, posicionats progressivament en pols antagònics referent a la política alemanya, sobretot el segon, incorporat per vocació a la Whermacht nazi combatent a la guerra d’Espanya. Diversos motius fan que alguns dels altres personatges desapareguin de la pensió, sigui per defunció, en el cas d’Otto, o per motius laborals, en el cas d’altres estadants. Però aviat són reemplaçats per nouvinguts incorporats a l’establiment: Maria Alberta, la jove neboda de l’Eugenia, procedent del poble castellà familiar; Victorià, l’ensenyant de català condemnat a l’ostracisme per la repressió anticatalana de la Dictadura de Primo de Rivera; el vidu senyor Vicenç, tècnic ferroviari, i el seu fill Enric, fervent radiofonista de quan emergia la ràdio. D’aquesta manera, el relleu poblacional permet la continuïtat anímica i econòmica de la pensió, esdevinguda l’espai interior comú on se sustenta el relat i el catalitzador de lligams afectius, que acaben establint noves relacions familiars. Ras i curt, la història de la pensió amalgama la història de les persones que l’habiten, i de rebot aquesta història, presentada en retalls fragmentaris, presenta al lector elements de reflexió sobre la història de la societat a què pertanyen els actors de l’obra. Alguna vegada l’escena, per imperatius logístics, es desplaça a llibreries, ateneus culturals i centres recreatius, on l’acció arrossega els personatges més que no pas a l’inrevés. La qual cosa impel·leix que prenguin vida al discurs narratiu personatges locals en principi gens novel·lescos, com ara Joaquim Santasusagna o Salvador Torrell, en un curiós exercici d’audàcia ficcional, atès que la falta d’alè vital els força a una presència fantasmal, la qual cosa configura el caràcter de l’obra com a novel·la d’idees. Les relacions afectivosexuals caracteritzen també socialment l’època narrada com a epígon de la belle époque i oposen, amb un valor simbòlic segurament no buscat i gairebé fatídicament, el triomf de Viktor com a pretendent de Lotte i el rotund i reiterat fracàs sentimental d’Ernst, que el duu a refugiar-se en la lectura de novel·les i en la fantasia llibresca, circumstància que Corretger explota com a excusa —però no només reduïda al cas d’Ernst— per desgranar amb detall el significat de diverses obres paradigmàtiques de l’ambient moral contemporani del període d’entreguerres, en especial produccions de Constant, Zweig, Istrati, Soldevila i Mann, il·lustratives del cosmopolitisme que gastaven els clients de la pensió, sempre des de l’òptica d’una burgesia liberal.

    El que defuig l’autora és la novel·la de tesi, ans al contrari evita curosament el maniqueisme i el parti pris mostrant la part reflexiva de cada personatge i, en certa manera, descobrint al lector —encara que sigui de manera intuïda— des dels diversos subjectivismes l’evolució ideològica i la particular manera d’actuar de cadascun dels actors davant d’una mateixa i convulsa realitat histórico social objectiva, que apareix així presentada com un totum revolutum on en alguns moment ressona Dos Passos. Aquests diversos subjectivismes personals ens són presentats d’una manera que s’allunya del monòleg interior i utilitza un realisme fotogràfic que potser peca d’estàtic i de massa impersonal, pretesament volgut així per part de l’autora en optar per un realisme net, d’aquarel·la —en la qualificació sovint emprada per al·ludir la manera de Simenon; substituint al nostre cas les estampes franceses per tòpiques postals reusenques—, oposat al realisme brut estil Carver, per posar un altre exemple. L’efecte així aconseguit permet una visió dialèctica que deriva cap a la interrogació al lector i que el col·loca al marge d’una òptica monolítica en relació amb el panorama que la novel·la pretén abraçar. Cal afegir, també, per acabar, que la geografia humana de la novel·la transcorre paral·lela a la dels relats memorialístics d’Amorós i que Corretger comparteix amb ell el mode amable de descriure, sense que això impliqui cap més relació entre l’un i l’altra.

    En resum, La pensió d’alemanys, sota la seva aparent simplicitat i la falsa impressió de trobar-nos davant d’un objet trouvé, és un constructe polièdric, molt suggerent en la ubicació humana i geogràfica, dotat d’un plantejament original en un terreny abundantment fressat, i posseïdor d’indubtable interès cara a la comprensió de l’època històrica en què està emmarcat el relat."